ES - CA - EN

La pandèmia ha impactat de ple en els models productius i socials actuals, alterant l’activitat laboral i forçant-nos a trobar alternatives, molt especialment en el sector terciari. És evident també que la situació ha accelerat canvis i farà replantejar molts dels esquemes organitzatius i logístics vigents fins al moment, com ara el treball a distància, la relocalització empresarial, la nova concepció del turisme, etc.

El canvi de mentalitat, la primera de les respostes

D’alguna manera haurem d’aprendre a viure en una nova realitat basada més en la reflexió que en la immediatesa, en la utilització d’únicament els recursos necessaris i de proximitat abans que en una globalització desbocada i en una adquisició de béns més racional i austera sense ignorar les conseqüències col•laterals d’un permanent consum low-cost.

De manera que potser el canvi de paradigma es produeixi quan entenguem que la nostra resposta ha de ser inicialment de caràcter filosòfic per posteriorment recolzar-se bàsicament en dos grans eixos: la sostenibilitat i la tecnologia. En aquesta ocasió, a més, l’ordre dels factors serà fonamental.

Equilibrar el territori

Si analitzem la influència que exerceix en els teixits urbans la disposició, concentració i la mida dels llocs de treball entendrem bona part de la jerarquia funcional existent a les grans urbs. Els desplaçaments cap als llocs de treball són un dels factors amb major impacte en la congestió i contaminació de les ciutats, i determinen en bona mesura l’elecció de la ubicació residencial.

La descentralització podria ser una solució més eficient i amb múltiples beneficis, tant pel que fa a la producció energètica, passant pels serveis fins a les ubicacions residencials, i un dels motors d’aquesta redistribució territorial serà la relocalització dels centres de treball. En aquest sentit com més equilibrada sigui la disposició urbana en un territori, més eficient serà: així una malla territorial de més urbs però més petites seria més eficient i sostenible que unes poques i més grans metròpolis (model actual).

D’altra banda, el reequilibri dels nodes urbans i la seva extensió proporcionada al llarg del territori abordarien de ple el problema dels anomenats “territoris deshabitats”, evitant tant l’abandonament de les petites poblacions com l’actual augment de la densificació de les grans ciutats.

Com hem pogut comprovar recentment, en molts casos acudir al centre de treball no és ni imprescindible ni sempre necessari, fet que pot ajudar a apropar-nos més a un paradigma com l’anteriorment descrit. De manera que si no és necessari acudir sempre a el lloc de treball potser no sigui tampoc tan necessari viure a prop del mateix, ni tampoc aquest ha d’ubicar-se necessàriament al centre de la ciutat.

Sens dubte el replantejament de l’assistència presencial i intermitent al lloc de treball i la seva combinació amb el teletreball domèstic, serà un dels motors de la imminent transformació de les escales urbanes i d’una redistribució territorial més equitativa.

D’altra banda, la tradicional tendència arquitectònica cap a edificis concebuts com caixes hermètiques es podria veure alterada, evolucionant cap a una obertura dels edificis que permetria que l’entorn laboral es produeixi pràcticament a l’aire lliure i en un entorn natural. En aquest sentit, són molts els habitants del planeta que gaudeixen d’un clima temperat com el nostre que permetria una relació laboral directa amb l’exterior sense l’obligació d’haver de tancar ni climatitzar permanentment als seus treballadors.

La ventilació natural permanent ajudaria a evitar una paralització dràstica de l’activitat productiva i de l’economia en cas de noves pandèmies. Així, la relació directa de l’edificació amb l’exterior no és un concepte nou i, si repassem la història, trobem nombrosos exemples en tot tipus de construccions mediterrànies, especialment a l’antiga arquitectura grega i romana.

La resiliència arquitectònica

Un altre dels factors que hem pogut comprovar durant aquest període ha estat la importància de la flexibilitat espacial en els equipaments, molt especialment en l’arquitectura sanitària, on les instal·lacions s’han vist desbordades havent de redimensionar la seva capacitat en edificis annexos no previstos per a aquests usos.

En aquest sentit, caldria replantejar una arquitectura sanitària de dimensions adequades, correctament ventilada i higienitzada i amb la capacitat de créixer en funció de les necessitats. Així, hem après que un hospital hauria de ser alguna cosa més semblant a un gran pavelló diàfan capaç de reconfigurar i adaptar-se per donar resposta a una demanda exponencial d’usuaris sense arribar a col·lapsar.

Aquest model arquitectònic, d’altra banda, fa temps que s’està fetn servir en d’altres àmbits, com en el cas de la cooperació internacional.

L’oficina híbrida i flexible

Sens dubte el concepte que fins al moment hem fet servir per definir la “oficina” com a centre fonamental del treball patirà una transformació radical, o com a mínim un redimensionat important.

Es planteja aquí una nova oficina com un pavelló diàfan i obert a l’aire lliure en totes les seves façanes, on una gran coberta protegeix els seus usuaris de la radiació solar. Els porxos mòbils d’aquesta coberta són els que permeten tancar l’espai de treball quan la situació meteorològica ho requereixi o quan l’edifici estigui desocupat.

L’ús d’aquesta oficina es compaginaria amb el teletreball dels usuaris, entenent l’edifici com un espai relacional d’equip i un punt de trobada intermitent.

Cada usuari disposarà del seu espai de treball i del seu àmbit de servei personal i intransferible, espai per a escalfat de menjar i bany, com si de la seva llar es tractés.

D’aquesta manera, el lloc de treball es converteix en un espai relacional híbrid que es complementa amb el treball des de casa i que permet el seu ús de forma segura fins i tot en una situació pandèmica.

L’edifici serà energèticament autosuficient, alimentat per energia solar fotovoltaica que s’emmagatzema quan no s’està consumint per així ser posteriorment utilitzada. Se situa un sistema de calefacció per radiació al sostre que es combina amb la malla d’il•luminació per als dies més freds.

D’altra banda, un dipòsit d’aigües pluvials ubicat sota l’edifici recull i emmagatzema l’aigua de la pluja de la coberta per a posteriorment reutilitzar com a aigües grises en els serveis.

Els materials que el conformen seran naturals, autòctons i produïts amb baixes emissions de carboni, utilitzant principalment la fusta i la pedra natural.

Col·laboració en les imatges: Eric Mut

Llegir més

En una zona de creixement urbà de la població, l’escola s’ubica a la parcel·la amb tres volums, agrupats en forma de U al voltant del pati, permetent aprofitar al màxim l’espai lliure. El volum principal, allargat i paral·lel al carrer, es caracteritza per tenir unes grans obertures protegides del Sol amb lames orientables mòbils, el qual permet regular la llum natural de l’interior de les aules al llarg del dia. Uns patis en planta primera il·luminen l’espai comú que comunica les aules.

En col·laboració amb Aquidos arquitectes

Fotografia Anna Pericas

Llegir més

Espai públic del Pla de les Pruneres de Mollet del Vallès, un gran espai lliure i central de la ciutat. La idea guanyadora del concurs sorgeix de plantejar una superfície dura amb un gran retall central rectangular, un element verd, que incorpora un petit bosc central amb una clariana al centre del qual surt una fita escultural, de gran alçada. La fita marca la centralitat de l’espai i, per mitjà d’una sèrie de miralls, reflexa les parts més característiques del municipi com si d’un periscopi/calidoscopi es tractés. La rotació d’aquest element geomètric articula els espais del seu voltant i organitza la resta dels elements de la plaça: la pèrgola, els elements escultòrics d’il·luminació, les dunes amb grades, les zones de joc i repòs, i l’aparcament subterrani.

Llegir més

Un projecte d’arquitectura efímera. La proposta, guanyadora del concurs convocat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, proposa en essència un nus de fusta tridimensional que, combinat mecànicament amb tubs de cartró de les impressores de gran format, permet crear una estructura lleugera espacialment combinable, lleugera, transportable i reutilitzable. Cal destacar que la unió dels elements es produeix de forma geomètrica sense cap tipus d’adhesiu o element addicional.

Una opció econòmica que promou la reutilització dels elements sobrants del consum quotidià, comercial o industrial.

Llegir més

Projecte per a rehabilitar dues antigues esglésies d’aquestes poblacions de les Garrigues. Les esglésies presenten patologies d’humitats per filtracions i esquerdes per assentament, entre d’altres. Es substitueixen les cobertes existents amb una nova estructura i nous elements constructius.

Llegir més

En una església en desús del centre de Barcelona es proposa reutilitzar l’espai com a centre cívic aprofitant l’estructura de l’antic edifici. Les naus laterals de l’església estan formades per forjats translúcids que creen espais amb visions cap a la nau central. La façana principal s’amplia cap al carrer amb una nova façana de vidre que il·lumina l’interior i ubica nous espais.

Llegir més

Escola formada per diversos mòduls de base quadrada, que busca crear un ambient i una escala adequada per als nens, formada per materials tous i fusta natural vista.

Llegir més

Rehabilitar i reformar una part de Can Ricart, una zona abandonada però d’elevat interès històric. Hangar, un viver de creació artística que pretén ésser la llavor per generar una peça important del patrimoni industrial de la ciutat. El projecte unifica, per mitjà d’un element de comunicacions vertical permeable a la llum, dos edificis volumètricament molt destinat a tallers de creació.

Llegir més

Dos volums molt clars que dialoguen entre si, generen aquest important edifici amb un dens programa de serveis públics de seguretat i emergències ciutadanes, per a una població amb un elevat nombre de turistes al llarg de l’any, especialment durant els mesos d’estiu.

El volum principal paral·lel al carrer, petri, blanc i contundent, flota sobre una planta baixa d’accés amb grans vidrieres que mostren la part més pública de l’edfici. El nexe d’unió entre els dos volums genera espais exteriors en forma de patis que il·luminen les zones més interiors.

En col·laboració amb Josep Carreté

Llegir més

L’essència del projecte es basa en una volumetria formada per una pell de lames ceràmiques que matisen la visió però permeten sempre l’entrada de la llum. La planta baixa es caracteritza per tenir una gran permeabilitat generada per grans obertures de vidre i per unes grades que donen a un gran doble espai que comunica física i visualment la planta baixa i el soterrani. La configuració dels espais convida al ciutadà a participar de les activitats dels equipaments.

En col·laboració amb Josep Carreté

Llegir més

Un projecte per construir un geriàtric en una zona privilegiada de Girona, a tocar del riu Onyar. Els volums amb façanes de fusta i vidre, units a la base pels serveis comuns, s’obren per il·luminar-se i permetre la visió del centre de la ciutat, amb la catedral de Girona entre ambdós volums.

Llegir més

La proposta fou la d’ubicar l’equipament en un extrem de la parcel·la, enganxat a un carrer de fort pendent, alliberant el màxim d’espai per al pati exterior. L’edifici s’organitza a partir de dues franges, una destinada a serveis il·luminada per patis, i l’altre per a les aules, molt transparents cap a l’exterior.

En col·laboració amb Josep Carreté

Llegir més

Restauració, rehabilitació i ampliació d’aquestes construccions típiques de les Garrigues. Generalment formades per murs de pedra seca i volta de canó, antigament s’utilitzaven per guardar eines del camp i com a estança d’ús durant la jornada de treball. Son construccions perfectament integrades al paisatge, en harmonia amb l’entorn natural.

Llegir més